La renúncia de Montilla i Benach: la veritable actitud del polític professional

Ernest Benach ha anunciat la seva retirada. Montilla ho va fer hores després de conèixer els pitjors resultats del seu partit. A partir d’aquí, tot el que podem fer és treure’ns el barret, perquè aquesta és la veritable actitud del polític professional: si els ciutadans no dipositen la confiança en ells, dimiteixen i se’n van, com senyors.

Hi haurà qui ho interpreti com una fugida en massa del vaixell que van fer naufragar. Però darrera d’aquesta decisió (deixeu-me-la qualificar de difícil) està el sentit comú i la responsabilitat social, tant de cara a la militància i com de cara a l’electorat. En aquest cas, no han renunciat dos polítics qualsevol: han renunciat les dues figures amb més poder polític del país, per donar pas a una nova generació de polítics, tant a dins com a fora dels seus respectius partits. De fet, aquest gest també obre les finestres al debat intern de la línia ideològica i de l’estratègia que caldrà seguir en els propers anys, a més  d’afavorir la regeneració interna dins seus partits.

Però els polítics també són persones, i l’honor personal també juga un paper important en una decisió així. No ha de ser fàcil passar de ser la màxima autoritat d’un poble i d’un territori durant 7 anys a fer oposició dins d’un grup parlamentari castigat durament pels votants.

En aquests casos, la renúncia és un acte de maduresa política i de convicció amb els ideals democràtics que no s’estila massa entre la classe política espanyola. I es que, una vegada més, gestos com aquests només es fan quan, al darrera, hi ha una tradició democràtica forta.

S’ha tancat definitivament un cicle polític a Catalunya. Ara, el que cal és esperar quin serà el rumb del que tot just s’iniciarà d’aquí a vint dies.

Què hagués passat si enlloc de 4 demarcacions electorals, només n’existís una? (Sobre la llei electoral)

Exactament això: Solidaritat guanyaria un escó, que li faria tenir grup propi, Ciutadans, dos escons més, que també li permetrien assolir el grup parlamentari propi i ICV pararia una mica més la caiguda. En detriment d’això, CiU perdria 4 escons que els deixarien en una posició una mica més dèbil, malgrat que continuaria fent majoria tant amb PP (que no veurien alterats els resultats) i amb ERC.

Amb l’actual llei electoral i després de l’escrutini d’ahir, el Parlament queda d’aquesta manera:

Això es deu a que l’actual llei electoral que regula les eleccions catalanes (la Ley orgánica 5/1985: Ley Electoral Central) no atribueix la màxima “1 persona = 1 vot”, sino que dóna major importància a la representació en demarcacions amb menys població. En el cas català, afavoreix a CiU, perquè té major domini a zones menys poblades, mentre que PSC domina, sobretot, a la connurbació de Barcelona.

Catalunya és la única comunitat autònoma sense una Llei electoral pròpia. I malgrat un quart de segle de negociacions i diversos intents fallits (l’últim, la ILP per la llei electoral de Catalunya), encara es continua utilitzant una llei que cada cop representa menys a la realitat social i poblacional del país.

Una legislatura més, els partits polítics tenen l’oportunitat de demostrar la maduresa que els ciutadans reclamen. Vetllaran per l’interés propi o pel bé comú?

______________

Font taula: Elaboració pròpia a partir del simulador electoral

Font gràfica: Parlament de Catalunya

10 Reflexions post-electorals

1. Els votants fidels cada cop són menys. Sang, suor i llàgrimes per aconseguir cada un dels vots. Tot un símptoma de maduració democràtica.

2. Govern fort de CiU a base del retorn de vots que en el seu dia va prestar a ERC. Quins haguessin estat els resultats sense un segon tripartit?. És més que possible un govern en minoria amb pactes puntuals amb ERC, PSC i PP. Qui s’esperi un govern CiU+ERC, que es vagi desenganyant. Només cal escoltar els aplaudiments irònics de la militància convergent quan cantaven la clatellada d’Esquerra.

3. El PSC començarà a mirar cap a les municipals amb la necessitat d’afrontar un canvi de discurs i un reequilibri de la balança. El sector catalanista demostrarà quin és el seu pes real, en part, si és capaç de convocar un congrès nacional abans de les municipals.

4. Per la seva banda, ERC és la gran perjudicada. La moderació i el suport a Montilla els ha passat factura. A hores d’ara, gairebé no queda oposició interna dins d’un partit que cal reformular-lo. La meva aposta personal: Radicalització del discurs (amb la conseqüent confrontació amb SI) i Carod-Rovira tornarà aviat a moure els fils.

5. ICV (i Herrera, en especial) han jugat net, han parlat clar i han apostat per la sinceritat. Un discurs paracaigudes de cara al seu electorat que ha funcionat bé.

6. No és casualitat que el PP faci millor marca personal. El context l’afavoria i han sapigut vendre el discurs més enllà de la seva parroquia. Frescor, modernitat i un discurs desacomplexat en detriment de la imatge anquilosada i opaca de partit conservador. És aquest el primer pas per l’assalt a la Moncloa?

7. C’s es consolida. El que alguns consideren fracàs, altres pensen que és una victòria relativa. Aquesta és la demostració que Ciutadans és un partit necessari per la salut de la democràcia catalana, perquè representa a una part de l’electorat (el “progressista” i espanyol), que en el seu dia no se sentia còmode ni amb PP ni amb l’ala catalanista de PSC. Tot i això, els resultats els auguren 4 anys incòmodes al grup mixt.

8. Solidaritat canalitza part del vot de càstig a ERC. Tot i que entrar amb 4 escons en només 4 mesos d’existència té un gran mèrit, el tipus de política que volen fer precisa d’un grup propi.  Ara els toca definir les estratègies de partit, de cara a aconseguir que les seves accions siguin visibles i treballar en la imatge de partit seriós, per trencar tòpics i personalismes laportians.

9. PxC ha passat de ser la caputxeta vermella (“uns frikis més, com la CORI”, he arribat a escoltar varies vegades) a treure les orelles i l’instint de llop. 75.000 vots que conviden a una reflexió profunda però també immediata, sobre el seu origen i la manera de combatre el vot d’extrema dreta. Alerta amb les eleccions municipals: en alguns ajuntaments arribaran a ser la tercera força més votada.

10. Les bases de Reagrupament han de replantejar-se el seu futur, la CORI ens ha entretingut una bona estona i, per la seva banda, UPyD i Alternativa de Govern demostren que els personalismes no venen, ni de bon tros, com la marca de partit.

 

 

Unió? europea

Llibertat, igualtat i fraternitat. Els valors de la revolució francesa, sobre els que es fonamenta la UE, s’estan podrint. L’Europa tolerant dels temps de bonança econòmica s’han esvaït per demostrar que la unió era una gran mentida. Si més no, pels Estats membres més pobres.

L’expulsió dels gitanos romanesos (i per tant, ciutadans europeus) per part de França és una violació flagrant de la lliure circulació de persones, un dels drets fonamentals de la UE. Però també és un demostració més d’un canvi de mentalitat política dels governs dels estats membres.

Les institucions europees s’han tornat a mostrar fràgils, una vegada més. Com pot ser que només puguin imposar-se davant de governs dèbils, com Grècia o Espanya, i no tinguin cap autoritat sobre les violacions que un dels seus motors comet, respecte d’un dret tan bàsic com aquest? Si a tot això això se li sumen els 2.749.176 vots (12,7% dels votants) que va treure l’ultra-dretana Lliga Nord a les últimes eleccions regionals italianes i els 20 escons aconseguits per l’extrema dreta sueca, representada pel partit Demòcrates de Suècia, es pot intuïr que el discurs xenòfob, homòfob, racista i retrògrad serà cada cop més present a la política i als parlaments dels estats europeus.

I és que, quan les arques estan plenes, posar-se la careta humanitària és molt fàcil. Però, en èpoques de crisi, la postura fàcil es la d’utilitzar el discurs populista i demagògic, el que defensa el “tot pels de casa” i culpabilitza de tots els mals -i de la mala gestió d’uns i d’altres- als de fora, perquè no tenen ni veu ni vot. Però si tot continua per aquest camí, les persones acabaran per no tenir garantits ni els drets fonamentals bàsics.

No només això, perquè si la comissió europea no castiga amb contundència a França, i els estats membres no mostren un rebuig frontal, es crearà un perillós precedent que permetrà discriminar els europeus entre ciutadans de primera i de segona, destrossant principis democràtics que, aparentment, semblaven inalienables.

La paradoxa rau en que, precisament, són aquests drets els que donen raó de ser a la Unió. I si es destrueixen, on estaran la llibertat i la igualtat si les institucions europees i estatals ni les defensen ni les garanteixen? Cap a on anirà Europa?

Immediat

Un moment, un moment! Espera… voy voy voy! Vaaaaaaaaaaaig, sí.. a veure.. ja ho tens!

Manifest en defensa del periodisme

M’he escoltat moltes vegades, masses vegades, la frase “qualsevol podria fer de periodista”. Molts creuen que aquesta professió no és més que convertir-se en escriba del poder i en representant de l’opinió dels poderosos. Molts creuen que això és escoltar i redactar, res més. M’indigna que alguns ho vegin així.

Ja fa dues setmanes que paro per la ràdio. No sé si considerar-me periodista. Realment, aprenc minut a minut, segon a segon, tot el que no he pogut aprendre a les aules de la facultat. Perquè la teoria és meravellosa: penses que et menjaràs el món, i a polítics, manifestants o qualsevol que se’t passi pel davant. Però després, a la pràctica, menges pols. Una pols dolça, si t’apassiona aquest món, però pols. Una realitat dura que es contraposa amb el somnis universitaris.

Tot és un anar i venir. El dia a dia és una mitja marató a ritme constant amb un parell d’sprints infernals, un cap a les 2 (amb l’informatiu del migdia) i un altre cap a les 7 de la tarda (amb el programa informatiu de la tarda). Informació, informació i més informació. Això significa trobar l’agulla dins del paller a cada instant, no deixar-te portar pel que et volen vendre els fluxos de poder, fer històries veraces, interessants i  amb contingut, a més de perseguir a les fonts i trencar-te les banyes per trobar quina és la frase perfecta que il·lustri la teva peça informativa. Reitero: això és un procés que es fa a cada instant. 

Són aquests processos mentals i aquesta capacitat de síntesi i reflexió els que distingeixen un periodista, un bon periodista, d’un blocaire o d’un ciutadà qualsevol. Jo que hi estic a mig camí, us asseguro que resulta molt complicat.

Telecinco pixel·la el Mundial (per internet)

És vox populi que sóc un enamorat del futbol. I que millor per a un amant de l’esport rei que el mundial. Però amb el cúmul de feina que periodisme m’aporta, no puc seguir-lo per televisió. Així que, després de recordar que Telecinco ofereix els partits per streaming, decideixo entrar a la web de la cadena per a seguir-lo. Al cap i a la fi, tots els esdeveniments esportius que he seguit per streaming a TVE s’han vist bé.

Però només carregar-lo, veig que alguna cosa no acaba d’anar bé. Els jugadors semblaven píxels amb potes i localitzar la pilota era tota una odissea. En els plans propers encara es distingia una mica, però en els generals des del mig del camp. costava distingir fins i tot a l’àrbitre. Errors de principiant, suposo. Segur que en uns minuts, ajustaran la qualitat. Però res més lluny de la realitat.

Anònims, la nova arma de ‘El Periódico’

A partir de demà dimarts, el Periódico de Catalunya vol plantar-li cara a La Contra de La Vanguardia, prenent com a model les ja clàssiques entrevistes de Víctor Amela, Imma Sanchís i Lluís Amiguet, però canviant totalment el seu punt d’enfocament: ara, els protagonistes ja no seran els protagonistes de l’actualitat ni personatges il•lustres, sino ciutadans anònims que explicaran les seves vivències personals.

Des d’aquí, un servidor aplaudeix la iniciativa, perquè és una meravellosa manera d’intentar apropar el diari als ciutadans i, de pas, mostrar històries humanes sorgides de l’anonimat (que no es pot oblidar que venen molts diaris).

David Villa va ser jugador del Reial Madrid la temporada passada

O això és el que van anunciar la premsa esportiva de Madrid, ara farà un any, tot negant una realitat que s’imposaria setmanes després, quan Villa tornaria a vestir la samarreta Che, per acabar fitxant pel Barça, tot just farà unes setmanes. Tirant d’hemeroteca, es pot comprovar la gran quantitat de mentides infundades amb premeditació pels periodistes esportius. He triat sis portades, d’entre les més de 20 que he pogut trobar, cadascuna més il·lustrativa:

Reparteixen ‘La Voz de Galicia’ a plaça Universitat

Divendres passat caminava per Plaça Universitat quan, de sobte, vaig veure un carretó amb un pila exagerada de diaris. El primer que se’m va passar pel cap va ser que havien llençat un nou diari gratuït. Però després, sent més clarivident, vaig decidir riure’m de mi mateix per ser tan il·lús, ja que en els temps que corren ningú s’arriscaria a treure un gratuït, després de la desaparició del Metro i les dificultats en les estratègies de màrqueting per promocionar un nou diari.

Em vaig apropar una mica més, just a la sortida de la sortida principal de Metro. Vaig acostar-m’hi, vaig agafar-ne un i, acte seguit, la repartidora em va somriure. Després d’aquest gest de cortesia, sumat a la meva curiosat, no vaig dubtar en preguntar-li (amb certa cara de sorpresa, n’estic segur) el perquè d’aquell aconteixement. Ella, parsimoniosa, va explicar-me que era una estratègia per promocionar l’any Xacobeo i, de pas, el diari.

Però, després de pensar-hi, vaig adonar-me que aquesta no era només una estratègia de màrqueting per atraure turistes cap a terres compostelanes, sinó que també era una bona manera de fer pujar el diari en els rànquings de distribució i d’audiència, com l’EGM o l’OJD interactiva i, de pas, fer que els anuncis a les seves pàgines siguin més cotitzats.